Tinc que tallar-me els cabells !!!


Tinc que tallar-me els cabells !!!, i si vols canviar d’imatge, el millor és anar a la perruqueria. Hi ha perruqueries que a l’hora de triar un nom no es compliquen la vida: “pentinats”, “El serrell”, “de cap a cap “ ... A Cunit en vaig veure una que es deia “Peluquería El Pelo”. Vaig pensar: sort que no han obert una polleria ... Jo, perquè estic malalt.

Anar a la perruqueria és tot un ritual que comença amb el rentat del cabell. T’asseuen en aquella pica amb un forat per posar-hi el coll, que és un trasto dissenyat per un energumen. No és que sigui incòmode, és que al seu costat, el Garrote Vil és una Butterfly Pillow. Quan trobes la postura, o millor dit, quan ja no notes el coll, obren la’igua i te l’aboquen al cap. “Està bé, l’aigua?”, et pregunten. I tu no pots pensar perquè t’han escaldat les neurones. Dius: “Una mica més freda, siusplau”. I no surt freda, surt gelada. Els cabells et queden com estalactites. En lloc de tallar-tel’s, te’ls han de serrar.

A l’hora d’ensabonar-te t’has de decidir: “Xampú normal o xampú amb extractes de hierbabuena, que li donaran brillo i reforçaran les arrels, evitant la formació de caspa?”. Tu ja dius: “Perdoni, m’està dient marrano?”. Clar, què has de demanar? Xampú de hierbabuena. Això sí: no te’l regalen. Hi ha tota una gamma de xampús d’herbes aromàtiques: de romaní, de farigola ... Surts de la perruqueria i sembla que vinguis de rebolcar-te pel bosc. Jo tenia un amic, el Carles, que quan li rentaven el cabell amb xampú a la camamilla li demanava al barber que li guardes els cabells. Quan arribava a casa els posava en bossetes i es feia infusions. Tot el dia anava fent “puaf, puaf!”, escopint els pelets. Clar la gent s’imaginava una altra cosa ...

La part més agradable del rentat és la del massatge capil·lar. Aquells dits passejnat-se pel clatell, per les orelles. A mi, la primera vegada, quan ja portava dotze minuts, vaig pensar: “Li agrado”. Clar, als altres clients els ho feia durant onze minuts, només! LA perruquera et diu “Això va molt bé per la circulació. Que ho nota?”. Que si ho noto? Però si tota la sang se’t va concentrant cap a un sol lloc ... Deixem-ho! Si s’ha inventat és perquè va bé, el massatge! Mira el llongueras, com està ... Dels massatges.

Jo admiro molt els perruquers. Perquè per tocar segons quins caps, s’ha de tenir valor. Hi ha gent que la setmana que han d’anar a la perruqueria ja no es renten els cabells. Pensen: “Ja que pago, que trobin alguna cosa per rentar”. Després els esclareixen i surt l’aigua neeeegra. Queda la pica que en lloc de renatr el cap, sembla que hi hagin rentat les alfombretes del cotxe. Els perruquers no diuen res perquè són uns professionals.

Hi ha perruqueries que, quan arribes, et donen una bata blanca i et fan entrar en un quartet. La primera vegada que hi vaig anar, em vaig despullar de dalt a baix. Què sabia jo! Jo ja ho vaig trobar una miqueta estrany, ja ... Vaig pensar: que moderns són aquí, no? Quan vaig sortir del quartet, amb aquella bateta, havia de caminar arrambat a les parets. Com que són bates d’aquelles obertes pel cul ... Pensaves: hosti si jo he vingut aquí per tallar-me els cabells! Semblava escapat d’un frenopàtic. “On va així home! Posi’s els calçotets!”, em va dir, Va ser tot un detall.

A d’altres llocs et posen una mena de pitet gegant, amb dos forats per als braços. Això sí: te’l precinten al coll, amb cel·lo de pintor. Li has de dir, mig ofegat: “Perdoni, m’ho podria afluixar una mica?”. Diu: “No home, no! Que així no li entraran pèls!”. Hi havia un home al meu costat morat! Estava fet pols, aquell home. I no sé com, però t’hi acaben entrant, els pèls. Aquest misteri dels pèls algú l’hauria d’acabar palntejant algun dia. Jo m’he arribat a trobar pèls dins dels calçotets. Penses: “Sí que m’arriba avall, el clatell”.

Un dels perills d’anar a tallar-te els cabells és que et toqui un perruquer conversador. És un gremi que s’hi passa moltes hores i que té certa tendencia a treure-ho tot cap a fora; vull dir a parlar: “Què, les vacances?”. Tenen un mostrai de temes inacabable: “Fa calor, eh?” I espera’t, que diuen que ve una xafugor ... “. El pitjor és que no pots fugir! Et tenen allà lligat, morat, sense poder parlar ... Amb alguns ja no val fer-se l’adormit: T’has de fer el mort. I tot i així no callen: “Hosti, fotut això de morir-se, eh?”.

A mi, de les perruqueries, em fan por aquells assecadors que hi poses el cap a dins. Una senyora s’hi va adormir i li va quedar el cap com una bola de billar. Diu: “de pelat?”. “No, de petit”. Li havia encongit tant el cap que es podia llepar el clatell amb la seva llengua. En serio, si heu de canviar d’imatge, poseu-vos en mans de professionals, que n’hi ha molts i de molt bons i que bromes a banda, tantes tardes ens han distret. Un petó a la meva perruquera .... Muak !!!!