El dentista ...



El que fa més por a la vida no són les pel·lícules de por, sinó les coses quotidianes. Sobretot fa por anar al dentista. No conec a ningú que s'alegri d'anar al dentista. La gent diu: "Haig d'anar al dentista perquè no puc més, quan em foto els Nolotils el queixal ja se'n riu" ... aleshores has d'anar al dentista, i allà està el tio esperant-te: "Bienvenido a la fiestaaaa!".
Ahir vaig tenir que anar al dentista. Jo si fos dentista, posaria figurants riallers a la sala d'espera. És que només que hi arribes, hi ha un mal rotllo ... Hi veus unes cares ... Un que té el flemó a mig explotar, l'altre que llegeix el Lecturas darrere una pantalla de sarro ... Fa uns anys vaig veure un tio a la sala d'espera que feia tanta cara de dolor que li vaig preguntar: "Què? Mal de queixal, no?". I ell: "No, no, militant del PSOE". Feia poc de la majoria absoluta del PP.
Tothom es queixa quan ha d'anar al dentista, però no cal patir perquè són tots uns grans professionals. Ara, com en totes les professions, n'hi ha de raros. En concret, un de cada deu dentistes és raro. Normalment és el que recomana xiclets amb sucre. Saps que sempre diuen: "9 de cada 10 dentistas recomiendan chicles sin azúcar"? Doncs jo sempre he pensat: i el que fa deu què recomana? Xiclets amb sucre? Aquest tio és un cabronet! ... "Hola buenas, que somos de la Trident, ¿Usted que recomienda?". "¡Los de azúcar, los de azúcar, que no hacen nada!" Ell ja ho sap que "hacen". El que no recomana Trident està sonat !!!.
Del dentista m'agrada molt aquell tub de goma que et pengen del llavi per aspirar la salivera. "Fssshhhhh". "Tranquil, relaxi's home, relaxi's". Però com t'has de relaxar? I després, quan tens l'anestèsia: "Begui i glopegi!". "Sí, sí ...". Et sents un gilipolles !!!. Jo tinc por que un dia el tubet inverteixi la seva funció i comenci a rajar saliva d'altres pacients dins la meva boca. Jo ho he somiat, això! Què vols que et digui! Quan entro, sempre miro al pacient que surt. Com a mínim, que sigui una tia que estigui bé. És que les persones, digue'ns llepafils, som d'una manerota que només ens agrada tenir a la boca la nostra pròpia saliva. Ara, veient alguns petons ningú no ho diria.
Tothom es queixa quan ha d'anar al dentista, però ningú pensa en els dentistes. Hi ha boques que semblen clavegueres, o una estació de metro a les nou del matí. A mi em va dir un dentista: "Aquí ve gent que quan obren la boca els tiraria un bon chorro de Pato WC". En comptes de raspall de dents, sembla que utilitzin l'escombreta del vàter. Sí, és desagradable, però algú ho ha de dir.
El problema és que després s'ho cobren. Que et fas un empastet de res i et claven setanta euros! I dius: "Que puc anar al lavabo?". Vas al lavabo i et mires. On són els setanta euros? Però si només m'hi ha posat un filferro grapat, que m'ho hauria pogut fer jo a casa! Et vénen ganes de dir-li: "de quants quirats és aquest empast?". La meva boca sembla el tresor d'Ali Babá y los cuarenta empastes. Jo ja ho he deixat dit a la família: quan em mori els meus hereus que fonguin els empastes i serà l'herència!
És convenient raspallar-se les dents, sobretot si has menjat algun embotit, o pollastre, que queda el típic filament entre dent i dent. Alló fa molta nosa. Sembla que tinguis tot el gall dindi allà aferrat, resistint-se a ser empassat. I després resulta que és un filet de res. Segur que mentre esteu llegint això h ha gent que es va passant la llengua per les dents. Que si, que si ...
En qualsevol cas no patiu per les dents. Tard o d'hora acabes anant a la solució definitiva: la dentadura postissa.