La impuntualitat ...



De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo tinc aquest problema. Sóc un puntual crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de Pare.
Per contra hi ha gent super-impuntual, i tot i ser impopular, deixeu-me dir que principalment les dones - obro un parentesis (Noemi i Natàlia va per vosaltres i ja sabeu a que em refereixo, eh Joan!) tanquem parentesis - ... Els que son impuntuals han arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-se les bronques. D'entrada fan veure que arriben nerviosos. Com si els hi preocupés el retard: "Hosti perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". T'han de talar. El que s'espera sempre desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.
Un amic meu sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingut corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava en Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això sí: escortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.
L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs ... Hosti que fort ...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "quan venia cap aquí, del vent que feia m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!" ... Mare meva !!!!
El dia que hi ha canvi d'horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen 25 minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant 25 minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt El Temps.
L'altra cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant innova: es rasca el cul, mou el colze. Si es del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant a una persona! Perquè m'agrada treballar-lo. Sóc artesà ... quan disfruto més es quan faig els angelets ... és igual ...
El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. sempre hi ha algú allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela ... ", NO?
N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Noooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Segur que al cap de dos anys, devien trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge. Segur!!!!
Hi ha gent tant puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que t'esperen. Aquest és el cas d'en Jaume. Tu quedes amb en Jaume a Barcelona a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas ... ". Per si un cas què? Per si hi ha una guerra nuclear? I el tio viu a Andorra ... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. El convides a sopar a casa teva i se't presenta amb les maletes. "On vas?", li dius. "A dormir ... per si un cas !".
Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra ... Et deixen anar "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat a terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfribilador de l'ensurt (aquest part va per tu Noe).
Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessn els primers a les festes. El problema dels actors és que es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.
En definitiva: No soporto els impuntuals !!! ... però passi el que passi ... White Label també és un Whisky ... Agur ...