Icones, símbols i redundàncies ...

Observo les imatges del projecte de l'arquitecte Norman Foster per remodelar l'estadi del Barça. La primera impressió és impactant. Barcelona tindrà una nova icona i ben segur que el club enfortirà encara més la seva projecció. Les explicacions de l'autor, de tota manera, em provoquen una certa inquietud. Em pregunto per quina raó l'arquitectura nova que es fa a la ciutat ha de contenir sempre una referència al trencadís de Gaudí, al blau i grana del Barça i al color groc i vermell de la senyera.
Recordo haver escoltat explicacions similars en relació a la Torre Agbar. Malpenso que els arquitectes estrangers ens tenen pressa la mida. Han entès que per guanyar un concurs aquí cal proposar estil internacional amanit amb signes locals; els que ens toquen la fibra. En el fons l'arquitectura és sovint l'expressió de l'estat d'ànim d'una societat. I si l'estat és dubitatiu, com és el nostre cas, es tria el camí més segur. No conec a fons els altres projectes i no vull pontificar. Però m'inquieta que el projecte guanyador resulti una icona redundant.
Una ciutat és sempre un collage de tradició, símbols i innovació. La ciutat de fa 100 anys, amb Gaudí al capdavant, està en el mapa per què aquella gent va arriscar. Va respectar, però també desbordar, la pròpia memòria. El perill de l'estilinternacional és que fa iguals a totes les ciutats. No cal que tots els edificis de la ciutat siguin com els de tot arreu, i encara menys que tots estiguin decorats amb els mateixos colors i emblemes locals. La catalanitat és molt més que adossar a tot arreu els símbols estimats; és assumir riscos, com van fer Gaudí i també Mitjans, l'arquitecte del vell estadi.