Et callo tant ...

Trobo a faltar un silenci. Un silenci d'aquests que callen i fan callar. Un silenci de debò, dels quals deixen sord. Un silenci ple de coses que decideixin, per un moment, no fer soroll.
Igual és que amb els anys, a més de pèl, gràcia, gust i vista, perdo també escoltar. Però és que si et fixes, avui tot és soroll. Com en aquella cançó de Sabina, com en un vell sonet de Tito Muñoz. Aquest fotut i mundanal soroll que xiscla cap a dalt des dels baixos, bé molest en el timbre, superficial en els concordes, previsible en la melodia i implacablement cruel i uniforme en el missatge.
La tecnologia, democràcia d'altaveus i micròfons, ha multiplicat diverses veus per a cada vot. Això, que en un principi em va fer especial il·lusió per posar a l'abast de tots una certa llibertat d'expressió, ha acabat per intoxicar d’homogeneïtat qualsevol idea disruptiva i per dinamitar els fràgils límits de contaminació acústica. El resultat, es veia venir. El dret s'ha podrit en obligació.
Ja ningú guarda silenci. Avui, tot és despesa.
Tan què, només ens queda algun minut de silenci en els estadis de futbol i exclusivament després d'alguna desgràcia, així que ja em diràs.
Després està el de deixar la ment en blanc, quina ximpleria. No sé la teva, però la meva ment ja no té colors, sinó sons. El difícil no és deixar-la en blanc. El difícil ara és que no emeti o repeteixi cap so, cap veu, cap missatge.
És com allò que el silenci és or. Una altra mames. El silenci és silenci. Absència total i absoluta de qualsevol so. I l'or, vil metall que duu una quantitat de soroll associat que ni t'explico, des del seu pes en quillats, fins a la seva correspondència amb l'euro o amb el dòlar. Soroll internacional que damunt cotitza.
Hi ha soroll de llibres, d'estrenes, de programes, de notícies, de sèries, de periòdics, de polítics, de període electoral. Hi ha soroll d'amants, de família, de treball, d'enveges, d'amics, de festes, d'assoliments, de fracassos, de vanitat. Soroll d’articles, soroll de mi, com si no hi hagués ja bastants lletres embrutant paper.
Tot té un so des del moment en què tot té un perquè. Tot amaga la insana intenció de captar els nostres ulls i oïdes, avantsala d'aquesta pensió de mala mort a la qual cridem memòria, que duu directament a la nostra bitlletera pel passadís del nostre compte corrent.
I és que els veritables silencis estan fabricats d'espais. A grans espais, grans silencis. Així, un entén als arquitectes de les catedrals medievals. Clar que eren espais per a, suposadament, parlar amb Déu. I aquí ja estàvem una altra vegada fotent el silenci.
D'aquí també el preu de l'habitatge. Preu silencio metre quadrat.
Com algú va dir una vegada, és fascinant comprovar que les notícies del dia encaixen sempre amb les pàgines de qualsevol periòdic.
Senyors, la meva veu per al primer que es calli.
Senyores, la meva veu per a l'última que m'escolti.