Portar Ulleres ...

Qui més qui menys ha pasat alguna vegada per l’oculista. De vegades, els oculistes sembla que juguin a metges. Perquè abans d’examinar-te, apaguen les llums. Hi havia un amic meu que s’amagava, i el metge no el trovaba: “Senyor, què fa?”. I ell: “A que no em troba ... “. Quan ja et tenen a les fosques, et planten a la cara aquella màquina amb dos forats i et fan mirar a través. Un cop vaig sentir un senyor gran que deia: “Escolti, no veig res. On és el forat per posar les monedes?”. Es pensava que havia de veure Barcelona des del Tibidabo.
També hi ha el típic que es creu que si no encerta les lletres, el suspendran. Jo en conec un que es feia xuletes i tot. S’escrivia les línies a la goma dels calçotets. Un dia l’oculista li diu: “Llegeixi’m la segona línia”. I el paio: “A-ban-de-ra-do”.
A l’hora de triar la muntura, els de l’òptica sempre et diuen: “Metàl·lica o de pasta?”. Però en realitat, totes són de pasta: de pasta gansa. Perquè barates, no són. Sort que almenys tenen un detall. Et regalen una funda per les ulleres, d’aquelles que t’hi enganxes el dit, i un mocadoret per netejar-les. Aquells mocadorets amb el rivet en dents de serra, que semblen la tovallola de bidet de David El Gnomo. Que dius: més petita no podria ser? I a sobre les aprofiten per fer publicitat. Porten imprès: “Óptica Charo, Lo barato es caro”.
El millor de les òptiques és el servei postvenda. Sembla una amenaça: “Prengui-les i vingui demà pasta, que li apretarem les barilles”. Hi ha hagut gent que ho ha entes malament. Una dona molt emprenyada: “A mi vostè no m’apreta res!”. Quan t’apreten les barilles, les suquen en una mena de sorra calenta i les dobleguen tranquil·lament. A mi sempre m’ha intrigat aquella sorreta que ho estova tot. Un dia vaig somiar que anava a una platja on hi havia aquesta sorra. M’estirava i em quedava tot el cos estovat. Per aguantar-me pret, m’havia de posar dues hores al congelador.
Les ulleres són molt delicades. Sempre hi ha el garrepa que, quan se li trenquen, els posa esparadrap. És un tio que porat escrit a la cara: “sóc un marrano, no confiï mai en mi”. N’hi ha que no és que hi posin pega, és que tota la muntura està feta de Superglue ressec. Jo tenia un amic a classe, el Requena, que sempre les trencava. I si no, les hi trencàvem nosaltres. Deia el Requena: “Niños, niños (ens dèiem niños els uns als altres). ¡Que hace una semana que no se me han roto!”. “Coi Requena, haver-ho dit abans”. I el Requena: “Gràcies, eh!”. Encara me’l vaig trobar no fa gaire al Passeig de Gràcia. El vaig cridar i es va apropar amb les ulleres a la mà, oferint-me-les. Al final, els seus pares li van fer una muntura de Tente. Cada cop que les trencava, la tornaven a muntar.
Les ulleres són un handicap per a la gent que fa esport. N’hi ha que es fan aquelles ulleres tipus Abdul Jabbar, que sembla que vinguin de soldar. Fot com por. Així eviten que surtin disparades. Un amic meu, el Salado, quan jugava a futbol sala, es posava una goma per les ulleres; una goma pel cabell; i un altra goma perquè no li caigués la dentadura. Aquell tio semblava l’Hannibal Lecter. Semblava un tall rodó-
El meu avi sempre em deia: “Menja pastanagues, que van bé per la vista”. I jo: “Com ho saps, avi?”. I deia: “Has vist algun conill amb ulleres?”.

PD. Dedicat a Joan Casas. “Gràcies per les ulleres xato !!!”.