Tens ganes de volar? ...

Sempre he cregut en això que desplaçar-se pel Globus guaria diverses malalties. Des de la miopia més ridícula, que és la intolerància, fins a les al·lèrgies i fòbies més absurdes, que són les generades pels altres. El que ningú em va explicar a temps va ser l'educatiu i tonificant que pot arribar a ser això de viatjar quan el mitjà triat per a fer-ho és aquell que ni és un ocell ni és Superman.
Per a començar, si et creïes que volaràs només pel fet d'haver pagat un bitllet, ja comences malament. Els que han sofert d'aeroports en silenci, saben molt bé que no ets ningú fins que no tinguis un paperot que posi seient sota el teu nom, cosa que a mig termini tampoc garanteix que vagis a tenir-ho sota el teu cul.
Abans que et confonguis, no és una targeta d'embarc. És un certificat de civisme. Acredita haver aguantat pacientment una cua tan lenta com la teva pressa per a donar en acollida les teves maletes i béns personals, marcats amb la seva etiqueta identificativa corresponent, per si algun dia tornes a veure'ls i pretens recuperar la custodia.
També indica que has sobreviscut a aquesta senyoreta tan encantadora que recorda a la monja que pessigava orfes, quan t'ha donat a triar entre seient mig en la part dreta o seient mig en la part esquerra. Ambdós estan just davant de sortides d'emergència, amb el que tampoc són reclinables. Però això només per al vol de dotze hores. Abans del transbordo, tens primera fila. Durant una horassa llarga.
Penses en donar el teu equipatge de mà a la ciència quan és capaç d'encaixar-te en el buit de comprovació sense massa esforç, davant el notori anticlímax de l'ex-monja vinguda a més.
Amb el teu certificat en la boca i el bon rollito deslligat, et dirigeixes al control de seguretat mentre et vas llevant el cinturó, la jaqueta, la cartera, el rellotge i qualsevol cosa digna de l'avantsala de qualsevol presó. A mesura que t'apropes, tu no ho notes, però se t'està posant una cara de terrorista que fins hi tot fa cosa. La que et revisa els documents et dedica una mirada a mig camí entre el fàstic i la sospita, et crida per enèsima vegada el que has de deixar en la safata, i tu et preguntes si a més tens cara de sord que no ha volat en el sa punyetera vida.
La cinta, l'escàner, el detector de metalls, el de seguretat, i allí estàs tu, amb la teva safata a les mans, la teva targeta en la boca, i aquest somriure de tocacollons en la teva cara d'activista. Com si, somrient, detector i escàner t'anessin a indultar. Òbviament, els dos acaben xiulant més fort que mai, i tu acabes descalç i tirant tot tipus de líquids sobre la safata i fora d'ella també.
Una última cua, la del DNI juganer, i per fi entres en un A320 amb motors Rolls Royce i tapisseria SEAT 600, per a acabar entre dues persones que normalment dobleguen el teu pes i que ocupen fermament amb els seus colzes ambdós posa-braços.
S'escolta una veu, d’algú que es fa cridar comandant et demana perdó pel seu retard i et desitja un feliç vol en idioma i mig. I a tu que et donen ganes d'agafar-li el micro i respondre-li amb saviesa de fira.

Qué alegría. Qué alboroto. Otro perrito piloto