La mort ...

Ara que hem guarnit les tombes, hem visitat els cementiris, ens hem cruspit els panellets i hem caigut en les ximpleries del Halloween (un grapat de jocs infantils i tradicions d’origen cèltic que els immigrants irlandesos van dur als Estats Units en el segle XIX i que Amèrica ha reexpedit, convertides en negoci, a la resta del món), potser que dediquéssim una estoneta a pensar en la mort, encara que només sigui perquè com diu el refrany, “Rient, rient, es va morint la gent”. D’una manera més dramàtica, en la seva recerca de l’autenticitat, el filòsof Heidegger va deixar escrit allò que “l’home és un ésser per a la mort”, mentre que Woody Allen reconeix que no li fa por la mort, però que s’estimaria més no ser-hi, quan li arribi el moment.
D’una banda, la nostra societat sent un pànic cerval davant la idea i la realitat física de la mort i l’amaga, maquilla i difumina d’una manera que resulta a vegades risible. De l’altra, ja no es mor com abans: el traspàs de la majoria de les persones s’ha medicalitzat tant que gairebé ningú no té l’oportunitat de morir a casa seva, envoltat de la família, sinó que la majoria ho fa en el llit d’un hospital i abillat amb una bata que deixa a la vista el cul del pacient. En aquestes circumstàncies, ensenyant el cul i escoltant la tele de monedes del veí, resulta ben difícil que el moribund arribi a gaudir del privilegi de pronunciar unes darreres paraules o de mantenir un cert control digne de l’escenari de la seva mort. En circumstàncies similars, ni Luter, ni Lluís XIV, ni Montesquieu, ni Descartes no ens haguessin deixat el testimoni de les seves famoses darreres paraules, ni s’haguessin pronunciat alguns comiats irònics, com el del cèlebre metge Demoulin que, sentint-se morir, va dir als seus deixebles i col·legues, reunits a l’entorn del seu llit: “Amics, me’n vaig però deixo darrere meu tres grans metges: l’aigua, la paraula i la dieta.”
Tot un altre capítol seria el dels epitafis curiosos, dictats pels mateixos futurs difunts, però se’ns acaba l’espai. Recordem-ne un, però, aparentment escollit per l’escriptor catòlic Georges Bernanos, autor d’una gran obra no exempta de violents conflictes espirituals: “Es prega a l’Àngel trompeter que toqui fort el dia del Judici; el difunt és dur d’oïda.”
Però encara m’agrada més el de Grouxo Marx: “Perdoni, senyora, que no m’aixequi”.