Maldats i bondats ...

La bondat és la màxima expressió de l'ètica amb un mateix, perquè a canvi de res impulsa a donar a qui no aconsegueix, amb la finalitat de que millori la seva situació. I no obstant això, arrossega un immens problema: ni té un concepte modern ni un lideratge contemporani. Per a molts, bondat és igual a debilitat o cursilada. La seva imatge la varen capitalitzar sants i beats que van viure costums i moments que ja no serveixen. I mentre, el soroll públic multiplica l'aspra atmosfera de la maldat, amb el seu immens assortiment de guerres, dèspotes, maltractaments, enfrontaments manipulats i altres 100 desquicis. Per a la maldat sempre hi ha titulars; per a la bondat, amb sort, un modest racó.
La cultura en llibertat ens ha fet veure que la bondat no es predica: es fa. S'ha substituït la commoguda bondat-caritat per la bondat-utilitat que construeix i resol. La bondat retòrica proclamada en tribunes i predicada, convencions i oracions, fa el que la brisa suau: refresca ànims però no mou molins.
Aquest silenci que cobreix la grandiosa tasca de tanta ONG, de alguns religiosos que posen per davant acció a oració, de moviments socials submergits en problemes duríssims, són immensos exemples de bondats mudes i sense passarel·la.
La bondat només serà considerada un be amb prestigi i apetecible quan un pròxim gran líder espiritual o polític la converteixi en proa de la seva activitat. Algú vol donar el primer pas?