Plens de buits ...

Tot el que viu s'ha d'alimentar. Sense menjar, el cos defalleix. Sense inquietud, el cervell s'esquerda. El buit ens retorna buits. Sense aliment, no hi ha vida.
Respecte a la subsistència del cos, avui se sap molt: necessitem un permanent i equilibrat transvasi de carbohidrats, vitamines, fibra, proteïnes i minerals perquè el nostre cos, bàsicament màquina, funcioni.
Dalt, en el cervell, la cosa canvia. Les neurones, aquestes que decideixen tots els nostres tots perquè uneixen intuïcions amb coneixements, emocions amb raons i somnis amb realitats, saben tant de cadascun que són el cadascun. I no obstant això, respecte a com i de quina manera alimentar-les no existeix el menor consens mundial, nacional, familiar i moltíssimes vegades fins i tot personal.
En l'hipermercat de la vida, l'oferta és tan variada que desborda qualsevol opinió. Hi ha multitud de banderes i de llengües; un bon assortiment de creences religioses, polítiques, econòmiques i socials; infinitat de coneixements, criteris i mètodes; diàspora de sentiments i actituds, amors i rancors, tristeses i il·lusions, nostàlgies i esperances. Hi ha tant de tant que ni el més dotat pot arribar a fregar en el mínim tot el coneixement.
Al final, un arriba a la conclusió que l'aliment bàsic del cervell és la inquietud: per saber, estimar, comprendre i raonar. Quan s'assoleix, la digestió és la pau; quan no, és el buit.