Diàlegs de sords ...

El nostre intel·lecte es sustenta en dues columnes: una és la fe; l'altra, la raó.
La fe en persones, creences i banderes serveix perquè sense grans explicacions resol les nostres inseguretats i temors. La fe és l'antídot del dubte.
La raó que atribuïm a persones, fets i conceptes serveix perquè resol les nostres incerteses. La raó és l'antídot del desconeixement.
La raó és concreció; la fe, il·lusió.
La raó se sustenta en l'evidència; la fe, en el desig.
La raó és concreta i mostra una mateixa realitat a tots; la fe és interpretable i interpretada amb distintes visions per cadascun.
La raó sempre cal justificar-la; la fe no necessita justificació.
Ambdues, fe i raó, les necessitem i utilitzem constantment, i no obstant això cadascuna ens serveix des d'extrems oposats i fins i tot de vegades enfrontats del nostre intel·lecte.
És per això que l'enfrontament entre raó i fe, quan es parteix de posicions radicals i tancades, moltes vegades acaba en diàlegs impossibles. L'amor trencat és incompatible amb l'increment dels ingressos de la parella; el desig de fini quitar per eutanàsia el sofriment d'un agnòstic és l'antítesi del premi que suposa idèntic dolor per a un creient; avortar és solució o pecat. I així, cadascun amb la seva llista.
Al final, l'únic que queda és escoltar-se mútuament, encara que només serveixi per a saber allò en el que mai anem a posar-nos d'acord.