Només sols ...

Caminava per un carrer de Barcelona, d'aquests que neixen en les Rambles i s'endinsen en aquesta peculiar babilònia de transeünts i immigrants, i de cop i volta un mur em va parlar directament als ulls. Emmarcat en sengles signes d'admiració, un descomunal graffiti, en lletres repintades, exclamava : NOMÉS SOLS SOM LLIURES!!! Era evident que qui ho havia escrit havia experimentat algun tipus de presó i, després d'un llarg i terrible tancament, ara llançava als quatre vents la seva consigna d'emancipació i triomf: el seu PROU.
Tal vegada una de les pitjors presons sigui aquesta que es cola en la nostra vida i et diu amorosa "ets l'aire que respiro; no puc viure sense tu". I una vegada s'ha instal·lat, va ocupant espais, fins a ensenyorir-se i vampiritzar les nostres més elementals llibertats. Per què volem ser l'aire d'uns altres? És que per ventura això ens fa sentir més valuosos? Saber-nos necessitats alimenta el nostre ego? Un joc perillós; el gran parany. Serà que som nosaltres qui no sabem viure sense l'altre? Al final, després d'haver viscut tanta companyia, d'haver cedit el nostre aire, la solitud acaba erigint-se com nostra més valuosa companya. La nostra gran professora.
Una de les primeres assignatures a aprendre és saber viure la solitud. Sense experimentar-nos a nosaltres mateixos, sense saber-nos respirar ni assaborir el nostre aire, serem sempre presa fàcil de l'ofego i només així podrem ser capaços de compartir amb plenitud.
Només sols som lliures.