Es tracta de perllongar-se ...

Gens ni ningú ho ha previst. I de sobte, l'atzar fa que aquelles dues mirades es creuin. Un hàlit de desig encén l'instint. Les neurones es tiben, la respiració es comprimeix, la pell de l'ànima s'estarrufa.
Després, s'inicia un ball de set o quaranta-set vels, els que facin mancada. Dues ments es van entrellaçant, de vegades amb el fi fil de la sinceritat, de vegades des de la mentida untada de brea enganxifosa.
Després, el compromís, el contracte i, al poc, la rutina, aquest espai d'hores *descolorides on tot l'avorriment emergeix.
En una unió, només serveix, aguanta i sosté el que es complementa. El peix es complementa amb l'aigua i s'asfixia amb l'aire de l'ocell; l'ocell es complementa amb l'aire, i no amb el cau; el cafè es complementa amb el sucre, no amb la sal.
El complement no substitueix, altera ni anul·la; al contrari, perllonga i completa les peces del nostre jo per reforçar-ho i, en el millor dels casos, enriquir-ho.
Som exemplars únics i irrepetibles, que només acceptem i integrem els canvis que estan latents i de vegades dormits en la nostra intimitat més profunda. Busquem prolongacions, no mutacions. I només en la prolongació el nostre cervell s'estén i troba el seu just espai, atmosfera i motiu.
Per això les relacions que resten, al final es divideixen.
Per això les que sumen, sempre acaben multiplicant.