Reconstruir ...

No existeix llar que en algun moment no hagi conegut vent i tempesta, fred obert i nit tancada.
Algunes és van destruir perquè es va moure en excés el terra sobre la qual dos van afermar la seva arquitectura de vida. D'altres, simplement van anar quedant inservibles perquè el seu avui es va anar distanciant del seu ahir, una cosa que atribuïm al pas d'aquell temps que diem que tot ho canvia.
Penso que no és cert. No canvia el temps: el que canvia és com sentim el nostre temps, aquell moment en què entenem que el millor menjar o dinar, mal digerit és indigestió; que l'amor no es construeix només des de l'ímpetu del donar, sinó també des del fluix del rebre.
I llavors arriba el moment de la suprema decisió: abandonar o reconstruir.
Reconstruir requereix fe i il·lusió, perquè significa tornar a projectar-se des d'una convivència bén diferent de la que va causar la malvivencia. Caldrà pensar en menys habitacions i racons, espais més diàfans, lluminosos, ventilats i oberts. Caldrà pactar uns fonaments comuns que aguantin vendavals, nevades i bestieses.
I tot caldrà fer-ho des d'aquesta humitat que només genera l'amor, perquè desde les llàgrimes seques i ressentides són incapaços d'adormir-se nous ciments.
Reconstruir fidelment el passat és absurd perquè, a partir d'ara, de nosaltres només queda el futur.
Reconstruir és quedar-se amb el bo, i la resta, canviar-lo del tot per a un futur diferent i molt millor