Apaga i marxem ...

Quan la reflexió íntima fa possible trobar-nos de front amb les nostres més solvents solituds, és fàcil arribar a la conclusió que massa actes de la vida són episodis d'un permanent serial sobreactuat.

Massa vegades la convivència i les seves conseqüències ens converteixen en diminuts actrius o actors, hàmsters girant sobre una roda sense fi, engabiats per relacions que l'única cosa que aporten és més oli perquè aquesta roda ens forci, amb més agilitat i perversió, a insistir en la permanent fatiga de l'avanç cap al no-res.

La millor porta de sortida d'aquesta gàbia és la indiferència, aquesta actitud que pren la seva major força i dignitat quan brolla des de la indignació.

La indiferència és el "apaga i marxem" de la convivència, l'amiant que ens protegeix dels focs amb els quals uns altres volen rostir i condimentar els nostres sentiments i les nostres anades i vingudes. Perquè l'amor i l'odi, encara que és trobi en extrems ben oposats, sempre s’aproximen; perquè l'única cosa que definitivament els separa és la indiferència.

Lluitar contra el que no interessa és una opció molt personal. Però la lluita moltes vegades provoca la contrarèplica, l'un enfront de l'altre: la roda de les maleïdes històries interminables.

La indiferència és embolicar-se de la suficient indignació per anar-se sense soroll, recomptes ni història. És l'adéu de boca tancada, aquella en la qual, com diu la dita popular, no entren mosques.