Qui compra el superflu ...

Cada vegada que algú em convida a sopar, em toca explicar per què no vull que es gastin molts diners en el menjar, que som amics i amb un pa amb tomaquet i pernil sóc feliç. Perquè en la situació actual constament em toca recordar que cada dia som una mica més pobres i que tornem a epoques passades en que guanyavem 60.000 pessetes al mes, i 20.000 s'anaven a lloguer. A finals de mes ens trobavem sempre sense un duro. Anavem caminant a tot arreu i sobreviviem a base d'espaguetis i arròs blanc, el menjar més barat.

Que la gent vivia  sense assecador. No tenia diners per comprar un i, quan per fi en podien adquirir, els hi semblava el més gran dels luxes. Però gairebé no el feien servir, ja que havien incorporat  a les seves rutines això de sortir al carrer amb els cabells mullats, fins i tot a l'hivern. Alguns encara ho fan.

Un dia passejant pel carrer vaig poder escoltar un noi zambià que em va obrir els ulls quan el vaig sentir comentar: "Crisi? Aquí teniu bars, cotxes, menjar, medicines per als vostres fills. Gairebé cap nen es mor abans dels tres anys, les teves amigues es compren roba cada temporada. Vine al meu poble si vols saber el que és crisi ". Em fa vergonya reconèixer que tinc amigues que es compren roba cada quinze dies. De Zara, sí. Però la compren. Una d'elles s'ha comprat una màscara per al cabell de 160 euros, el 10% exacte del seu sou. Assegura que "la necessita".

S'acosten temps molt durs. Per a tots, per a mi també. Ingresar menys diners, però les meves despeses han augmentat, entre altres coses perquè m'han apujat els impostos. Al meu voltant tothom és víctima d'una psicosi de crisi: desànim general. I ens queden dos opcions. O passar-nos el dia deprimits i frustrats, o recordar que no necessitem un assecador. Tampoc necessitem vestir segons la tendència, molt menys vestir així als nostres fills.

Podem viure sense cotxe, i sense televisor. Podem, encara que no ho sembli, sobreviure a base d'arròs i espaguetis, enciam i pomes. Tots aquests anuncis que ens fan creure que serem molt males mares si no comprem al nostre fill cert producte són fal · làcies. Els nostres fills necessiten molt més del nostre afecte que d'aliments enriquits en calci, ferro i vitamines l'eficàcia real, segons la comunitat científica, és discutible, per no dir nul · la. Qui no coneix families de set fills i els seus pares no eren rics, i sé que la seva mare invertia en set nens el que les actuals famílies destinen a un de sol. I van créixer, com vostès poden comprovar si veuen les fotos, lozanísimos. Nens que heretaven la roba de les seus germans, i no tenien cap vergonya en reconèixer-ho.

Per intentar aprimar acabem gastant més diners que en menjar. Comprem coses que no necessitem (roba i cosmètics, sobretot) perquè no sabem diferenciar entre necessitat, desig i caprici. Ens desfem de roba sense remendarla, tunearla o arreglar-la, només perquè s'ha passat de moda i perquè les noves generacions no saben ja no cosir, sinó enganxar un botó, sargir un set o recosir una vora. I, probablement, no es posarien una camisa apedaçada, encara que després portin texans trencats que els han costat cent euros. 

Hem viscut segrestats pel miratge consumista i som víctimes d'una síndrome d'Estocolm brutal i col · lectiva. I som com nens sobreprotegits que no aprenen a caminar perquè s'han passat el dia en braços de les seves mares. Se'ns ha oblidat que qui compra el superflu acaba per vendre el necessari.