De l’amor a l’odi hi ha només una cançó (la nostra preferida)

Per què no ens cansem d’escoltar una vegada i una altra les cançons que ens agraden?

“P lay it, Sam!”, li deia una vegada i una altra Ingrid Bergman a Dooley Wilson al costat del piano al cafè de Casablanca. Play it for old time’s sake ” [Toca-la pels vells temps], repetia. Per què ens agrada tant escoltar fins a la sacietat les nostres cançons preferides? I per què arriba un moment que les avorrim? La clau és la repetició, que fa meravelles al cervell.

El psicòleg social Robert Zajonc va demostrar ja als anys 60 els efectes de la “mera exposició” a qualsevol estímul: qualsevol so, fotografia o cançó ens agrada molt més la segona o la tercera vegada que hi entrem en contacte, encara que no recordem haver-ho fet. També per aquest motiu, a força d’escoltar-les, se’ns acaben enganxant cançons que en un principi odiem, afegeix Carles Mateu, compositor i productor musical. Amb les nostres cançons preferides, explica la doctora Alexandra Lamont, professora de psicologia musical a la Keele University del Regne Unit, en un assaig a The Vine, es produeix un efecte d’U invertida: com més escoltem una cançó, més ens agrada, fins que s’arriba al punt àlgid i l’interès per aquella melodia comença a decaure, fins a avorrir-la totalment, almenys durant un temps. La cúspide de la corba arriba en diferents punts depenent de la persona.



Les garses i els esquirols

Segons Lamont, hi ha dos tipus d’amants de la música, segons el seu comportament: les garses i els esquirols. “Les garses tendeixen a consumir més la música que se’ls posa al davant. Passen períodes d’un parell de dies en què repeteixen les mateixes cançons o àlbums i després renoven les seves col·leccions. Els esquirols, en canvi, tenen un catàleg acumulat més gran per escollir, i escolten cançons populars i que els són familiars de la mateixa manera que tornen a cançons del seu passat”. Segons la professora, d’altra banda, les persones que escolten música habitualment són més conscients que han d’evitar arribar al punt de saturació, i deliberadament regulen les vegades que escolten les cançons que els agraden per tornar-hi al cap d’un temps i trigar més a arribar al final de la U invertida.

Independentment del temps que triguem a cansar-nos-en, per què les cançons que ens són familiars o que ja hem escoltat un parell de vegades ens agraden més? Elizabeth Hellmuth, directora del laboratori de música cognitiva de la Universitat d’Arkansas, pianista i autora de On repeat: how music plays the mind, en dóna la resposta en un altre assaig que firma a la revista Aeon. Hellmuth fa referència al concepte “participació imaginativa”, que explica així: “La repetició modela un camí, familiar i gratificant, a través de la nostra ment, i permet anticipar-nos i participar en cada frase a mesura que la sentim”. Per exemple, de la cançó de You’re the one that I want, del musical Grease, en gaudim més quan ja sabem que la frase “I’ve got chills ” va seguida de “ They’re multiplying ”. És a dir, la capacitat de preveure com seguirà la cançó fa que en gaudim més. Això, diu la professora, ens fa sentir més implicats en la cançó, com si sonés amb nosaltres, i no per si sola. “En fer i desfer un camí a través de l’espai musical, la repetició fa que una seqüència de sons sembli menys una presentació objectiva dels continguts, i que sigui més una cosa que t’empeny a tu amb ella. Això fa que la música se senti més com alguna cosa que tu fas, i no només una cosa que perceps”. En definitiva, diu Hellmuth, una connexió de gran transcendència que dura almenys tant... com la teva cançó preferida.

Més coneguda, més emocions

Efectivament, segons el musicòleg David Huron, de l’Ohio State University, durant més del 90% del temps que la gent dedica a la música, escolta passatges que ja ha escoltat abans. Segons el psicòleg Carlos Pereira, de la Universitat de Hèlsinki, el cervell mostra més activitat a les regions emocionals si la música que sentim ens és familiar, independentment de si ens agrada o no.

Quan avorrim les cançons?

Arriba un moment, però, en què aquesta capacitat de predir què vindrà esdevé excessiva, i és aleshores quan ens cansem d’una cançó, segons Adrian North, director del programa de psicologia a la Heriot-Watt University: “Quan es fa massa fàcil de predir, es perd la diversió. Cada vegada que l’escoltes et sorprèn menys. Quan escoltes una cançó per primera vegada, comences a aprendre-la, i a mesura que l’aprens i l’entens t’agrada més”. Però després arribes a un punt en què gires la corba i simplement l’avorreixes: “Això explica per què ens agrada una peça de música, després ens avorreix i després ens irrita: perquè ens l’hem apresa del tot. Això també implica que quan una cançó és complicada, caldrà escoltar-la més vegades per cansar-nos-en. Per això les cançons de música clàssica duren més temps als canals especialitzats i, en canvi, als de pop les llistes canvien molt més de pressa. No dic que la música clàssica sigui millor, però sí que és indiscutiblement més complexa”.

La recepta per fer tot un ‘hit’  

Let it be, dels Beatles, Every breath you take, de Police, i Video killed the radio star, dels Buggles. Aquestes són les tres cançons més enganxoses de la història segons Carles Mateu, productor i compositor de Tales So, que explica a l’ARA algunes de les claus perquè una cançó acabi convertida en hit. “No hi ha una recepta concreta, perquè sinó tots els productors musicals ja seríem rics, però sí que hi ha uns determinats trets comuns que no poden faltar en cap èxit musical”. Aquests elements imprescindibles són: una estructura harmònica i melòdica relativament senzilla que es repeteix de manera constant. “Després també cal tenir en compte la gràcia del compositor a escriure la música i la lletra, la del productor a produir, arranjar i gravar el tema, i finalment l’artista, que ha d’interpretar bé el tema i saber-lo transmetre al públic”. De totes maneres, assenyala Mateu, sempre hi ha alguna cosa d’incontrolable que és el que fa que una cançó sigui un hit. “Es fan milers de cançons amb aquests ingredients, i la majoria no es converteixen en un hit ”. En definitiva, diu el compositor, és el públic qui decideix si una cançó triomfa o no.

Ritmes que salven més d’una vida  

L’any 2008, un grup de metges de la Universitat d’Illinois van fer un estudi sobre les tècniques de reanimació cardiopulmonar (RCP) que incloïa una dada que va fer la volta al món: la cançó Stayin’ alive, dels Bee Gees, tenia el ritme ideal per dur a terme aquesta tècnica i aconseguir 100 compressions per minut. Però si els Bee Gees no són del vostre gust, el doctor Aitor Guitarte recull al blog S omos medicina fins a 17 cançons que compleixen les mateixes condicions que Stayin’ alive. Les propostes són tan diverses com Just push Play, d’Aerosmith; Heartbreaker, de Mariah Carey; Celebration, de Fun Factory, i fins al Porompompero, de Manolo Escobar, i La Bomba, de King Africa.

Quan repetim una  paraula, el cervell deixa d’entendre-la

En l’assaig sobre per què ens agrada tant escoltar les nostres cançons preferides una vegada i una altra, la professora Elizabeth Hellmuth, pianista i autora de On repeat: how music plays the mind, menciona una altra de les coses més curioses sobre la repetició de sons: que, quan repetim moltes vegades i molt de pressa una mateixa paraula, sembla que de sobte perdi el seu significat. La realitat és que aquest fenomen, conegut com a saturació semàntica, fa anys que s’estudia. El 1962 el professor Leon Jakovits va dedicar 139 pàgines a explicar aquest fenomen. Segons Jakovits, quan es repeteix una paraula de manera continuada s’estimula un determinat patró neuronal que es correspon amb el significat de la paraula. A partir d’aquí, repetir aquesta paraula a gran velocitat provoca que tant l’activitat sensitiva perifèrica com l’activació neuronal central es disparin, cosa que causa una reducció de l’activitat neuronal en cada repetició, i per això se’n deixa de percebre el significat: com una sobrecàrrega que curtcircuita el sistema.