Els passatemps ...

Avui he anat a Barcelona, i com molta gent, he aprofitat per fer mots encreuats al tren. Normalment, són il·legibles per culpa del sotragueig. El passatemps no és encertar la paraula, és encertar la lletra dins de la casella. Jo en conec un que, en un viatge, va acabar escrivint les solucions al coll de la camisa del passatger del costat. Aquell tren no es movia: centrifugava.

També hi ha el típic que, quan fa un crucigrama, llança preguntes a l’aire. És el tio que fa crucigrames participatius. Crida: “Set lletres: efeminat”. I li contesten: “T-O-N-P-A-R-E. Set”. “Ah! Gràcies ...”. O el que es posa al teu costat i et va dient les solucions. Tu estàs allà intentant descobrir la solució, perquè en el fons és com un examen de selectivitat personal, i aleshores el tio burro diu: “La 13 horitzontal és EGO”. Que penses: tu hauries d’estar horitzontal, però en una llitera!.

Hi ha paraules que sabem que existeixen gràcies als crucigrames. Com el “Yunque de platero: Tas”. Qui no ha entrat a una ferreteria i ha demanat: “Em posa un Tas?”. Segur que li diuen: “Tas naranja o tas limón?”. O el “Baile canario: Isa”. Típica excusa pels pesats de discoteca: “Vols ballar?”. “No només ballo Isas”. O els elements de la taula periòdica: “Radio: Ra” (aquest és fàcil, hi arribaria fins hi tot el Carles); “Litio: Li”; “Sodio: So”. I la cagues, perquè el sodi és Na. So és “Voz de Arriero”.

Els autodefinits són la versió light dels crucigrames. Els més difícils són els que vénen amb foto de famós. Sobretot perquè la foto és tan antiga que el Michael Jackson encara surt negre. Només t’adones que és el Michael Jackson si la revista és molt antiga, quan el paper ja grogueja i la seva cara també.

El que trobo més complicat són els jeroglífics. Sobretot aquells de La Vanguardia que fa l’Ocón de Oro, que deu ser l’abreviatura de Colocón de Orujo. No s’entén res!. Les “Vuit diferències” també tenen el seu rotllo. Sempre te’n queda una per trobar. Jo crec que ni la posen, per putejar una mica. Hi ha gent que té molta facilitat per trobar diferències. Quan surten amb la dona li troben diferències amb totes les altres. I els que porten més de deu anys casats, no troben les vuit diferències: troben els vuit errors. És com aquell tio de l’acudit: “Com està la teva dona?”. “Comparada amb qui?”. O les sopes de lletres. De tant buscar acabes tu com una sopa: marejat.

El que trobo més ingenu és com amaguen les solucions: les posen cap per avall. Com si fos tan difícil de llegir. Jo tenia un amic que de tant mirar les solucions, ara només sap llegir cap per avall. Quan es para davant un quiosc, li ha de demanar al quiosquer que el deixi posar darrere el mostrador, si no no pot llegir els titulars. Per no parlar de les revistes. Si les té al revistero, ha de fer el pi per llegir-les.

Hi ha revistes que són especialment idònies per anar al lavabo. Sobretot les que porten els passatemps a les últimes pàgines. Com l’Interviú. Però ja estaríem parlant d’una altra mena de passatemps. I jo crec que ho podríem deixar aquí, no?.