Des que vaig començar a escriure aquest blog em vaig proposar fermament fugir de tòpics i evitar en el possible parlar del Real Madrid com referència de l'anàlisi del que passa en el Barça, que és el que s'estila per aquí i una de les coses que em posen més frenètic. El primer, m'ha generat no pocs epítets bastant agres per part del respectable, perquè es veu que això de ficar-se amb les estrelles no està molt ben vist. El segon, és complicadíssim perquè ambdós equips tenen vides paral·leles i es retroalimenten. A més, el de ser disconforme amb el Barça sense rajar del Real m'està donant certa fama de madridista que no ha sortit de l'armari per part de tipus als quals admiro en silenci. Però no aguanto més.
Les decrèpites actuacions de Real Madrid i Barça aquest cap de setmana m'obliguen a valorar el paper global que estan representant els dos bucs insígnia del futbol espanyol. Barça i Madrid podrien protagonitzar tranquil·lament aquesta pel·lícula perpetrada per Richard Pryor i Gene Wilder en la qual el primer, que és cec, s'associa amb el segon, que és sord, per a resoldre un crim en un to d'astracanada constant.
Això és la Lliga espanyola. No tinc clar si el Madrid és el cec i el Barça el sord, o al revés. Però com passava amb aquesta pel·lícula, aquesta Lliga només pot emocionar als fans incondicionals dels dos protagonistes. Per a qualsevol espectador imparcial, la nàusea, en el cinema i en l'estadi, és gairebé obligada. A la nova derrota del Madrid, conseqüència d'un partit nefast a Riazor; va respondre el Barça a Almería amb una actuació ridícula. No es pot qualificar d'una altra manera el fet d'encaixar dos gols en els dos primers córners que treu el rival després de dirigir Rijkaard en una setmana dues sessions tàctiques a porta tancada.
No obstant, això té una explicació. Una explicació ridícula, però explicació a la fi i al cap. El Barça s'entrena habitualment en un camp (La Masia) en el qual no es pot treure de córner perquè les dimensions del terreny de joc no donen per a més. Evidentment, es podria col·locar una porteria mòbil en el centre del camp i assajar jugades a pilota parada, però es veu que a ningú se li ha ocorregut encara.
Tampoc és estrany, perquè al que se li hauria d'haver ocorregut va dir el dimecres en una emissora de ràdio que "entreno als millors jugadors que he tingut en la meva vida, però encara no tinc un equip". I ho diu l'entrenador a mitjan març. A aquest pas, en la gira de final de temporada per Kuwait arrasarem. No s’ho perdin.
Comentarios
Publicar un comentario