Quan vol ploure i no plou ...

Quan vol ploure i no plou s'assequen els pantans de les idees. Quan vol ploure i no plou s'esgota la malenconia, l'aigua dels artistes, la set dels solters i dels que no estan cansats, també. El cel presenta tempesta, el dia ens menteix sobre la seva edat i mentre tant un fanal mal calibrat, tots acaben enllumenant sobre mullat.

Qualsevol tarda olora a diumenge, qualsevol ximpleria sona a cançó. Dues notes mal posades i ja recorden a un fado. Uns acords trastejats, i ja sonen a blues. Sort que estan Chet, Ella, Billie, Dinah, Louis i Frank. Sort que estan Duke, Earl, Milers, Sarah, Ninay Nat.

Cal veure què pocs colors segueixen vius quan vol ploure i no plou. La majoria de tonalitats reptant moribundes fins a la retina, a mig camí entre el gris dels banquers grisos i el negre dels seus contes corrents per a no dormir. Fins i tot als més agraciats se'ls puja el pàl·lid fluorescent d'ascensor, aquest que ens senti a tots tan bé.

Vivim de reüll quan vol ploure i no plou. Ningú s'atreveix a fer plans, s'ajornen les il·lusions més fràgils, que són les quotidianes, i així no hi ha forma humana de somriure, ni molt menys de somriures. A més, en qualsevol moment tot pot precipitar-se, i caldrà buscar amb urgència aquest sofà que regali abraçades i aquesta flassada voladora que ens transporti tan lluny com ho permeti un the end.

Enmig de tanta desfilada de paraigües tancats, els alts comandaments milibars semblen els únics preparats per a les altes pressions. I és que quan vol ploure i no plou, fins als insignificants homes del temps es vénen dalt en el seu minut de fama, delectant-se en aquest moment de màxima audiència en el qual pronunciaran les seves tres paraules màgiques, aquesta fi, aquest de, aquest setmana. Aquest en fi.

Potser per tot això, quan vol ploure i no plou, un desitja que, encara que mai vagi a ser a gust de tots, descarregui ja violentament o que soni d'una vegada un raig de sol, però que per favor el clima es defineixi en tota la seva contundència. Com asseguren els experts, qualsevol ambigüitat, començant per la meteorològica, és el principi de tota ansietat. I a mi, aquesta gairebé m'està matant l'última oportunitat de demanar-te perdó.

El món a punt de tot, les coses a mig sentir i jo amb aquesta gelosia. Gelosia de no estar amb tu, de no veure't molt més. Gelosia de no sentir-te molt menys. Gelosia absurda fins i tot abans d'estar en zel. Gelosia humana de tu, divina. I mentre sembro aquest sense sentit, una borrasca cíclica i anticiclònica anticipa litres de ruixats sota aquest parell de pupil·les teves envoltades de núvols.

Mentre m'exposo a tanta inclemència, marejada tu de tanta discussió, creixen bucles d'inestabilitat amb tendència a qualsevol cosa menys a desaparèixer. Tot això quan vol ploure i no plou. Tot això quan vull voler i no vols. Quan estic suplicant que et quedis... ...i ja fa estona que te'n vas.