Tele mereixes ...

Que visca la tele. Sí, la tele. Què passa. Avui dia la caixa tonta ja té estudis, i si no els té, com mínim es guanya molt bé la vida, doncs s'ha convertit a cop d'euro en el veritable mapa d'Espanya, l'últim reducte d'una democràcia de debò.

Primer, per la seva penetració. No hi ha cap altre electrodomèstic que hagi aconseguit presència en el 98% de les llars espanyoles.

Segon, pel seu sistema de mesurament d'audiències. Per incomplet que sigui, no existeix un altre mitjà en el qual es pugui saber pràcticament al minut qui està mirant quin -i que ningú em vingui amb Internet, que em dóna alguna cosa-.

Tercer, pel seu nivell de consum. Depenent de l'estudi, de les variables demogràfiques i de la classe social, podem trobar a Espanya individus que consumeixen tele fins a set hores diàries.

Quart, perquè els anunciants reaccionen tractant de col·locar immediatament els diners darrere del que funciona de debò. Mentre als publicitaris se'ls infla la boca postulant la fi de la tele, encara avui, de cada euro que es gasta en publicitat, més de 46 cèntims van a la mitjana pantalla (el de petita pantalla caldrà començar a deixar-ho per al mòbil). Però aquesta és una altra història.

I cinquè, perquè com conseqüència de tot l'anterior, és precisament aquesta audiència, amb la seva votació a dit alçat, la qual nomina i derroca els programes, ull que aquests voten tots i cada dia.

Potser per això comenci a tocar-me el ... peu aquesta doble moral en la qual semblem instal·lats, digna d'un país incapaç de reconèixer les seves baixeses. Estic fins als textos d'aquestes veus puristes i crítiques contra la tele que consumim, aquestes mateixes que recomanen sempre abans la lectura (es pot llegir cada bodri?). Perquè si ho estan posant, és perquè ho estem veient, i si ho estem veient és perquè ens agrada veure-ho, encara que sigui per a comentar-ho, criticar-ho, ignorar-ho o, si m'apures, seguir-ho a amagades. Com passava amb Cròniques Marcianes. Com passava amb el Tomàquet. Com passarà amb qualsevol que tingui més audiència de la qual la gent és capaç de reconèixer.

Et proposo un joc. Fes-te amb una graella televisiva de la setmana passada, tria un dia qualsevol. Ara suma les hores dedicades a "magazines", eufemisme que utilitzen les cadenes per a vomitar aquesta premsa groga del món rosa que es dedica a posar-se verd. I finalment, compara aquesta xifra amb l'audiència mitja que va tenir la cadena durant tot aquest dia. Jo ho acabo de fer. 0 hores emeses de magazines en La Sisena, va obtenir un 4% d'audiència (=diners). Zero hores en tot el dia també en La2, que va fer un 5'7% (i encara que costi de creure, 0 hores de documentals). Dues hores de magazines en Quatre, que va fer un 7'7% (=més diners). Tres hores i mitjana en TVE1, obtenint un 15'9% (=molt més diners). Quatre hores i mitjana de magazines emesos en Antena3, que va fer un 16'9% (=els directius somriuen, els accionistes encara no). I finalment, set hores i mitjana en Telecinco, que va arribar al 22'7% (=directius i accionistes donen palmells amb les orelles). Casualitat, segurament. Tenim la tele que ens mereixem. Tenim la tele que volem veure. I quan creguis que ens tiren merda, estaràs creient que ens agrada menjar merda.

Si no entens això, apaga i marxa.