Tot en una caixa ...

La vida és una mudança que dura una xifra. Aquesta que mesura la distància entre la teva primera clínica i el teu últim hospital. Tot el que et succeeixi enmig, succeirà entre l'única vegada que no ingressis pel teu propi peu i l'única vegada en la qual ja no faci falta que et donin l'alta. I mentrestant, aquí estàs, entrant i sortint, algunes per prevenció, unes altres per sorpresa, unes altres per prescripció, la majoria amb por.

El cas és que escric això assegut sobre una de les quaranta i pico caixes que contenen tot allò que em lliga, em lastra i, d'alguna manera, em posseeix. El cas és que escric això des de la diferència entre el que algun dia vaig tenir i el que ja vaig perdre, en definitiva, escric això apunt de moure tot el que algun dia vaig decidir mantenir.

I és que quan et mudes, la memòria es dosifica. Tots els teus records, emocions i sentiments cristal·litzen en tres tipus d'objectes.

En primer lloc estan les coses que creies tenir. Les coses que creies tenir posseeixen una grandària expansiva directament proporcional a la seva velocitat, i si no, comprova el poc que ocupaven fins al moment en el qual vas decidir canviar-les de lloc. Si en algun arravatament de propietat vas creure que eren teves, ves-te’n preparant per a desprendre't de les primeres candidates a abandonar-te i desaparèixer pel trajecte. Són les coses més semblants a les persones, les trobaràs a faltar només quan ja sigui massa tard.

En segon lloc figuren les coses que creies haver perdut. Les coses que creies haver perdut tenen avui la mateixa utilitat que les amants d'un marit enamorat en la seva nit de noces. És a dir, cap. Van ser necessàries en el seu moment, segurament reemplaçades per unes altres que tenies més a mà, i relegades més tard a una incòmoda posició de la qual avui tenen difícil sortida. Per no dir, de nou, cap.

Finalment, estan les coses que ni tan sols sabies que alguna vegada vas tenir. Són coses que mai has necessitat. La pregunta està més que clara. Si has viscut tots aquests anys sense elles, per a què les guardes. Si mai les vas trobar a faltar, per què les mantens. Aquí ens sol assaltar algun tipus de valor absurd i inexplicable que atribuïm a l'objecte, taxant-ho sentimental o econòmicament, sense que tot això tingui massa sentit. Creiem que aquest valor no pot ser desperdiciat i acabem guardant-ho de nou, en un per si per ventura, en un ves a saber. Ficar el teu passat en una caixa t'adona del fràgils que arribem a ser. El depenent que som del que vam anar. L’ingenuament lliures que ens pensem. El molt que hauríem de descomprar. O desfer. O descobrir.

Potser per això la mudança segueixi constant, any després d'any, entre les principals causes de separació. Col·lisió múltiple d'estrès, frustracions, lligaments i incompatibilitats, tot junt en un camió, rumb a enlloc. O potser no. En fi. Dóna igual. El que tinc clar és que avui toca inventari de souvenirs per a aquest únic viatge d'anada, que és la meva existència.

Avui declaro diferències entre aquests 20 metres cúbics i jo.

Avui gens pesa el que realment ocupa.

Avui tot en una caixa.