El dia que et mereixi ...

El dia que et mereixi seré una persona increïble. El dia que et mereixi seré, del bo, el millor. M'admiraràs gairebé tant com jo t'admiro, m'envejaràs gairebé tant com jo a tu avui. Els ocellets es deixaran de cantar babosades, els núvols s'aixecaran catxondes perdudes i les verges suïcides abandonaran les seves dues vocacions d'un polvo i sense dilació. Tot això el dia que jo et mereixi, tot això el dia que tu et mereixis alguna cosa com jo.

El dia que et mereixi hauré fet tant per tu com el que tu ja has fet per mi. Posar cara que estàs amb mi quan ningú més ho està. I posar-la fins a partir-te-la si fa falta per qualsevol ximpleria indefensable que em caigui de la boca. Fer veure que tinc raó encara quan ja fa estona que me la lleven de les mans, escolti. I afluixar-me-la una mica quan ja feia temps que se m'estava atragantant. La nostra amistat donarà per fi balanç zero, però un zero amb molts uns a la seva esquerra i bé farciment d'aparents sobres, com tot bon farciment.

I és que el dia que et mereixi, a la resta del món, que li donin. Aquesta sensació de no cridar-te ni escoltar-te ni veure't el suficient no creo que desaparegui, però com mínim tindré clar que a tu també et compensa.

Ja sé que gens canviarà massa per la teva part el dia que et mereixi. Seguiràs sense exigir el teu canvi, com fins a ara. Seguiràs a l'altre costat de les meves coses, com fins a sempre. Amb la distància prudencial del que viatja tot el trajecte pel carril del costat, exactament a la mateixa velocitat, segurament cap a qualsevol destinació menys el meu. Però mira, igual per a llavors ja em sento millor, per estar donant a l'altura del que duc rebent durant tot aquest temps. Mentrestant, hauràs de conformar-te amb el que hi ha.

Mentrestant, hauràs de perdonar-me si segueixo sent data en el teu calendari, inversió al zero per cent d'interès, cridada perduda de tant mentre que et recorda que hem de quedar, i aquesta trobada esporàdica amb totes les garanties de poder reprendre les coses just en el punt on les deixem.

Ara que ho penso, és difícil que arribi el dia en què et mereixi. L’entropia no deixa de ser la religió de la naturalesa, l’asimetria, la seva litúrgia, i el natural, aquest equilibri caòtic entre coses molt desequilibrades que tendeixen a desordenar-se juntes. I les persones, les relacions, les amistats i fins a les coses més descollonans, com la parella, representen equilibris jodidament inestables, impossibles, contradictoris? encara que necessaris.

Tall al final de la meva pel·lícula favorita. Un tipus va al psiquiatra i li explica, escolti, el meu amic creu que és una gallina. I el psiquiatra li pregunta i per què no m'el porta. L'home contesta, no puc, necessito els ous. Al que anava.

El dia que et mereixi et cridaré amic.

El dia que et mereixi, et cridaré.