No, mai, mai més, tampoc, gens ...

No. Adverbi d'abnegació. El més complet símptoma de llibertat, rebutjar amb una sola síl·laba totes les opcions que se'ns han presentat. Puntada al braser, la puta al barranc, hala, una altra remena.

Es pronuncia estavellant tot el que tinguis en la punta de la llengua sobre la zona intermèdia entre paladar i paletes frontals, per a continuació deixar que corri l'aire a través de la mateixa boqueta de pinyó que posaries si estiguessis xuclant alguna cosa gustosa. Ja veuràs, repeteix amb mi. No. Una altra vegada. No. Al que sembla que no costa gens. Cal fotre's.

Naixem plens de no. El nostre primer plor, si vas a mirar, és el nostre primer gran no. No us conec de res. No em toqueu els collons. No us he demanat que em traguéssiu. No se per què em tracteu així. I per si algú se'ns despista, sempre hi ha algun/a disposat/a a pegar-te el teu primer parell de palmadetes en el culet, que en proporció a la teva grandària bé podrien significar el primer parell d’hòsties ben donades, no fora a ser que t'hagués agradat l'experiència de venir al món i visquessis una benvinguda feliç.

Més tard, ens dóna per créixer i el nostre primer banc de proves per a la negativa privada s'instal·la en l'egoisme infantil. Què tendre, quin púber. Durant aquesta etapa, negar-se és fàcil i fins i tot inòcul, perquè encara no ets ningú. Tan simple i estèril que fins a dóna cosa negar-se. Tu dius no, i pràcticament gens es modifica. Quant menys tens, menys val cadascun dels teus no, perquè existeix sempre un doncs val de la mateixa grandària i velocitat. Això hi ha gent a la qual li seguirà passant tota la vida.

Després decreixen les teves il·lusions, malaltes de responsabilitat, i l'educació s'encarrega d'anar substituint tots i cadascun dels teus nos per estudiats i correctíssims sís. Cada cosa que adquireixes, cada compromís que prens, es va afegint sibil·linament al teu inventari més idiota, el qual recull tots els teus venja.

Al final, arriba un moment -aviat, molt aviat, per exemple avui- en el qual et defineixes molt més per les coses que has rebutjat, que per aquelles que vas decidir acceptar. Si hi ha una dada més important que el nombre de vegades que t'has casat, aquest és el teu nombre de divorcis que has hagut de pagar-te. I parlant de costos, al nombre de persones amb les quals t'has volgut enllitar, en algun moment comences a restar-li el nombre de persones amb les quals no t'has volgut despertar. I així sempre fins a dir prou, que no deixa de ser primer germà del no.

Al que anava, crec en el no. Un no dels quals dolen perquè ens defineix, ens posiciona, ens fa diferents, individuals, incrèduls i menys borregos. No creo en el mai, ni en el mai, perquè incorporen un apèndix temporal que sona mentida podrida, ja sigui en passat perfecte o en futur condicional. Crec que el tampoc és un no covard perquè amaga un sí amb mico de consens, creo que gens és un no massa gran com per a ser real, i crec a més que plantejar-se tot l'anterior pot arribar a resultar tòxic, perjudicial i fins a alt en triglicèrids. Sort que sempre acabes duent a mà l'únic antídot eficaç contra tanta sensatesa, l'única cura indolora contra tanta seny.

Parlo de qualsevol dels teus val. Parlo de qualsevol dels teus sí.