Desapareix, que no és poc ...

Fins a aquí hem arribat. A prendre pel c ... el treball. Un any més, piques, mindundis i comadrejas deixem el tajo unes setmanes per a retrobar-nos amb aquest jo que el nostre escàs temps lliure ha anat teixint mentre pensàvem en altres coses. Nens, recolliu-ho tot, que ens anem. De vacances, de casa, de l'olla, o de “picos pardos”, dóna igual.

La majoria fa ja una estona que hi ve tement. Són els quals les passaran en casa dels sogres, en el zulo de la muntanya o el nicho de cada any en primeríssima línia de mar. A estirar de tot menys la pota sobre aquests quilòmetres de platja emmoquetada de colors tan horteres com punibles i panxes rebosades en oli i sorra, amb aquests kilets de més.

Com bons borregos, tots belem cap al mateix objectiu. Recarregar bateries, que ve a ser com desconnectar dels altres i descansar d'un mateix. A la meva bateria aquest any li queden dos rayetes, la teva què tal. A més, com bons gregaris, ho perseguim de la mateix manera dintre del mateix redil i, per si fos poc, tots alhora.

Conviure i conviure's, adonar-se d'amb qui vius, passar aviat totes les hores del dia i de la nit junts, quina bonic principi de la fi. La veritat que no entenc per què després de les vacances la gent s'embarca en comiats de la magnitud del divorci. Em sembla incomprensible, amb el meravellós i fàcil que sembla això del mateix sostre.

Però bé, de totes maneres, parlant una mica del mateix, el que més em fascina d'aquest gran moment en el qual sí o sí cal marxar és l'operació sortida de les coses que ja oloren, perquè duren massa. Sempre he cregut que l'elegància era l'art de dir prou. I al revés, que no hi ha gens més vulgar que pecar d'excés. T'ho diu un excessiu per vocació. T'ho explica aquest aprenent de comiats.

Cal anar-se més. Perquè només et pots anar quan ho fas per elecció. I perquè si és per obligació, ja no t'estàs anant, t'estan tirant. Cal saber llegir quan un sobra, quan ja ha fet el seu treball, quan es pot anar amb la consciència tranquil·la i quan amb l'esperança bé. I igual m'equivoco molt, però crec que només hi ha una cosa més important que el saber estar, que és el saber no estar. Voler-se bé. Quedar-se a gust. Cridar la teva absència. I deixar-ho aquí. Hi ha professions que per definició tenen molt més clar que unes altres això del millor moment per a anar-se. Per exemple, les prostitutes. I després hi ha altres col·lectius als quals sembla que els costi més. Per exemple, els polítics. Curiós, qualsevol diria que mai han treballat junts. Se'ls podria enganxar alguna cosa.

Bé, tu ja m'entens.

És l'art de fer mutis. El do de desaparèixer just quan toca. Viatjar una estona. I viatjar lluny. Física i mentalment. Perquè quant més lluny et vagis, més difícil se't farà escoltar els balits, graznidos i rebuznos dels quals es queden. A mi, de vegades, em surt. He dit de vegades. A aquest text li passa el mateix. Ara que ja he escrit el que volia, només em falta desitjar que se't faci curt l'estiu i plagiar alguna gran frase d'alguna gran pel·lícula que deixi el llistó ben alt, per a poder així desaparèixer dignament fins a nova idea, ximpleria o setembre.

Mira, ja la tinc.

Que tots som contingents, però només tu ets necessari.