Sóc un ionqui ...

Sóc un ionqui. Ho reconec. Em va la droga dura, la més dura que existeix. Em van les paraules. Mira, ja ho he dit, ja està.

Igual que el Coronado, estic enganxat a qualsevol “chute” que em renovi per dintre, encara que només sigui durant una estona. Ja, ja suposo que estem parlant exclusivament de mi.

Per a començar, m'he llençat diversos anys molt penjat de l'imperatiu. Em donava igual de quin. El cas és que fos un verb, i estigués conjugat en aquest temps tan suggeridor. Tot m'anava. Tot em va entrar.

Va ser l'època del tot val. Si volia accedir al millor camell per a un bon viatge, en tenia prou amb recórrer a qualsevol suport publicitari. Tele, premsa, ràdio o exterior. Em torna a suar la boca de només pensar-ho.

Mira si va ser bo, que encara avui em segueix venint de gust algun que altra bon “chute” de tant en tant. Cada vegada que poso la tele, és una nova ocasió per a recaure. Escolto ?compri? i ja estic allí. Llegeixo ? no s'ho perdi? i em poso a buscar. Escolto el verb ? descobreix? i se'm posa la pell de gallina.

Però encara així ja no és el mateix.

El que va ocórrer va ser que en un moment donat, els “subidones” van començar a durar cada vegada menys. La Mari del súper ja em venia advertint que l'adulteren amb termes que passen desapercebuts, però que mal administrats poden acabar provocant-te sobredosis.

Paraules com ? nou?, tan gastades com la virginitat d'una madame, paraules com ?ara?, tan urgents com la correguda del seminarista, o paraules com les bessones més? i ?millor?, que no poden viure ni vendre la una sense l'altra. No les veus, però aquí estan, esperant-te per a decebre't quan les compris. Mitigant el plaer, tallant-te el rotllo. Conta-les i veuràs com flipes tu també.

Per això, amb el temps, aquest Pocholo de les lletres va aprendre a reconèixer la bona mercaderia quan la veia, fins i tot sense necessitat d'haver-la provat. I em vaig enganxar uns becs de sintaxis jo solet que pa què.

Tot l'hi dec a les millors marques. Elles ens proporcionen contínuament noves emocions de disseny que la veritat que dóna gust. Això sí que col·loca. Merda de la bona. Controlen on embullar-la i saben perfectament que avui dia, si muntes una campanya i no ofereixes uns grams de ?protegir?, ?prevenir?, ?estalviar? o ?cuidar-se?, no et molestis, perquè no ets ningú.

Paraules tan innòcues com el clorur sòdic i tan mortíferes com els seus elements constituents, tan falses i pretensioses però tan necessàries per a un ionqui com jo. Perquè no se si t'ho he dit, però sóc un ionqui. Em posa chutar-me de novetat i de tots els seus derivats. Per això, aprofitant que ja entro en la categoria de puretes, últimament m'he passat al rotllo dur.

Ara em posen molt les que surten en els periòdics, així, al bèstia, en blanc i negre i al costat de fotos d'oncles lletjos i encorbatats. Allí he descobert a les quatre fantàstiques, ?crisi?, ?garantia?, ?seguretat?, i ?confiança?. Agafa qualsevol diari, esnífa cada línia de portada a contra, amb només un exemplar ja tens per a un fiestón.

Sobredosis de merda que ja no sadolla, paperines de narcos que ja no saben què fer per a convèncer, perquè tots sabem que en el fons, aquests conceptes, amb les seves entonacions, importàncies i rimbombancies, estan tots com aquest text.

Buits.