Vam conèixer el món des de la més absoluta dependència. La imitació i la sorpresa alimentaven el nostre cervell, que cadascú filtrava amb el seu adn i omplia amb la seva circumstància. Tan poca vida havíem de tenir que, només en teníem una.
Comencem a desdoblar-nos en l'adolescència, aquest període de rebel·lia que esclata quan per primera vegada un percep que viu intensament confrontat entre dues vides, la vida tal qual té i la vida que voldria tenir.
A partir de llavors, si exceptuem els qui viuen apoltronats o adormits per absència d'inquietud, tots tenim el cervell embarassat d'idees que van gestant altres futurs, l'esperança de nous dies que signifiquin altres emocions, entorns o situacions. Tots vivim fecundant en silenci una doble vida.
Quants amors que no saben o no poden trencar aigües s'estan engendrant? Quant ressentiment estan parint els lligats a un treball del que no poden fugir? Què estaran concebent els cervells dels copejats adolescents palestins? Fins a quan els joves cubans suportaran als dos Castro castradors de llibertats? Quants republicans s'estan concebent diàriament? Quanta majoria suma els farts per saturació de nacionalismes a pressió?
La doble vida personal és matèria privada. Però quan silenciosament fecunda en la consciència de molts, sempre acaba convertida en embrió del futur, fins a la espera d'un líder que ho activi.
Sembla cert que en situacions límit són poques les possibilitats de triar (potser cap possibilitat), i per no poder triar anem gestant tota una altra cosa. Però també passa que tenint ja altres possibilitats de realització no emprenem el camí. Sempre donant voltes al voltant de la mateixa rotonda. En aquest últim cas cap lider ens pot indicar el camí. Pertany, la sortida, a la iniciativa personal. La qual cosa no vol dir que un busqui ajut si nota i reconeix que la necessita.
ResponderEliminarSalutacions