Fa fred, un fred feroç, com una fulla esmolada contra la pell, el gel que feia que la meva mare es compareixes sempre dels qui aquesta nit haurien de dormir en el carrer. Un fred d'inicis de desembre, un mes breu, sonor i lluminós, el més trist i el més jovial: el mes que converteix als pobres en miserables, i fa sentir als rics confortables, la pluja i la neu fora, la calefacció dintre, l'abric, els llaços de purpurina i un cert aclaparament per estar de pas, entre altres dotzenes de compradors, les cues, la lenta processió dels cotxes en cap de setmana. És el fred de l'anticipació, el qual ens convenç que estem ja en hivern, quan encara no ha començat de debò. El de la taula posada i l'alegria prèvia, el fred dels castanyers i els xurros fumejants, de qui han buscat un rastre de calor en el consol del menjar.
De la mateix manera en què la meva mare ens feia recordar als qui passarien fred aquesta nit, a mi els anuncis nadalencs em porten a la ment la misèria; els més elegants, els de bells models que intenten vendre una olor intangible a partir d'un estil de vida, em transmeten el fred de manera molt més eficaç que una finestra oberta. Les llums que pengen molt abans de ser necessàries. La forçada alegria. La veneració sobtada pels nens. Tot em recorda la construcció hipòcrita d'una societat que tanca els ulls al dolor, a la pobresa. Que no mira, com en les novel·les, a qui amb el nas estret contra l'aparador, somia amb el que compraran uns altres.
Comentarios
Publicar un comentario