Tota esperança ...

Imagino que algú es va aturar a pensar-les amb afecte, com l'eslògan perfecte d'un modern anunci, algú, possiblement un Home, assegut en la seva cambra, amb la ment fixada en dos inferns: un es deia Dante, un altre un publicista anònim del règim polític més determinat per la propaganda de la història. Un va inventar la frase de benvinguda a l’ infern: "Abandoneu tota esperança els que entreu aquí". L'altre, la d'Auschwitz: "El treball us farà lliures".

Han existit altres frases cèlebres, gairebé sempre adscrites sobre rellotges: el temps fuig. Totes fereixen, només l'última mata. Bells textos en làpides funeràries, o làpides commemoratives. Però aquestes dues primeres frases, metàfores de benvingudes ala vida, només han pogut sorgir de la més terrible lucidesa, de la ironia més cruel i dolorosa, la segona. Imagino que a dia d'avui algú se senti davant el seu escriptori, i pensa, amb la mateixa cura i afecte, de quina manera cridar a la crisi, a les seves mesures, els paquets, les normatives, les iniciatives preses i porto mar. Polític o publicista. Amb lucidesa o amb l'atroç cinisme que pretén tant tranquil·litzar com una voluntat de domini, algú està nomenant aquests passos que donarem, i busca la frase que definirà aquesta etapa, aquest sense viure. És tot conegut ja, hem viscut el que ara vivim en altres moments històrics, però hem perdut la memòria. I per tant, ens fan falta etiquetes noves, una forma d'ordenar el pensament, que algú ideï el que nosaltres no atrevim a donar-li nom.