No sé de què m'estranyo ...

Ocupem el barri de l'oblit. Des de fa ja una estona. Anem de tant en tant al barri de la por, el nostre barri de sempre, aquell en el qual vam créixer, el que fou aixecat no fa molt per polítics, professors i mares que ho feien només pel nostre bé. Però el nostre veïnat d'ara mola molt més. Aquí manen els que tenen més diners i molts menys escrúpols.

I és que la gran alternativa a la por és l'oblit. El nou joc (barra) negoci es diu fer oblidar. El passat, els problemes o al veí, dóna igual. El cas és esborrar la memòria, substituir-la cada dos per tres, convertir-la en material fungible i convertir el nostre àlbum de records més personal, enquadernat amb pell de gallina, en un trist bloc de post-it notes.

Ho sé perquè, durant un temps, jo també he estat mercenari de l’amnèsia. Ho sé perquè, d'un temps a aquesta part, ho vinc corroborant. La gent que més ràpid oblida és gent de vot fàcil, boca oberta i cartera feliç. És la base de tot consum. Substituir vells records per noves expectatives, dedicar cada vegada menys temps al deu d'i molt més a l'haver.

La malenconia, de tota genialitat i romanticisme que antany tanta bona tarda ens va donar, ha quedat relegada al seu paper més injust de tota la història, vinguda a menys com alguna cosa trista, absurd i rematadament inútil. Estàs obligat a mirar cap endavant. Si no, estàs ancorat en el passat. I a mi que sempre em dóna per pensar que si tan dolent és dur ancora, per què no l'eliminaran ja d'una puta vegada de tota embarcació.

La paraula parany és 'nou'. Nou/Nova com eterna promesa que mai es compleix, perquè mor quan es fa major. Nou com infantil miratge que s'esfuma quan es fa present, com sinònim irrevocable i indiscutible d'alguna cosa millor. Quan, dic jo, que no sempre serà així. Ningú em va avisar que, a partir d'ara, avançar exigiria necessàriament cremar-ho tot per on venim trepitjant. Aquí està el trist o nul paper que juguen els nostres ancians, que comencen a ser-ho cada vegada més aviat.

Doncs jo em nego, escolti.

Em nego a oblidar. Amb la mateixa força que em nego a ser oblidat per aquells als quals alguna vegada vaig voler. Per la mateixa raó que em va dur a decidir el que vaig acabar fent. La meva àvia diu que és de ben nascuts ser agraïts, i jo em sento molt agraït al bo i el dolent que em va portar aquí, perquè en algun lloc calia estar, i si aquest és el meu, és millor que cap, vagi que sí.

Però és que hi ha molt més. Que m'encanta trobar a faltar. Que és de les coses més boniques que poden passar-me per dintre. Saber que hi ha alguna cosa o algú que està separat de mi per una distància o un temps insalvables, i encara així, voler-li felicitat i desitjar-li bé, però de lluny. I si a sobre saps que és temporal, llavors ja és el no va més. Estimar l'absència del que va a tornar té alguna cosa tremendament excitant, la d'emplenar el seu buit amb retalls de somni i il·lusió.

Que estranyar té molt en comú amb estrany. Que si la primera reflecteix el que sentim, la segona hauria d'indicar-nos com no sentir-nos davant el que sentim.

I al final, aquest text, escolti, que torna a no dir el que volia dir.

No sé de què m'estranyo.