Elogi a la curiositat ...

La curiositat és la llanterna del cervell. De sobte, una imatge, fet o expressió que per a molts desapareix a l'instant, a uns altres els commou i agita la inquietud. No poden ignorar-ho: necessiten saber més. I igual que les papil·les gustatives segreguen saliva davant certs menjars, el nostre cervell segrega saliva davant certes visions: necessita alimentar-se d'elles, vol devorar-les. Quan el cervell té fam de nous aliments, la saliva que desprèn es diu curiositat.

Al nostre cos és prudent mantenir-ho dintre d'alguna dieta: al nostre cervell, mai. La capacitat d'engreixar de les nostres neurones és il·limitada. Al final, efímer folre corporal apart, cadascun és la suma dels seus coneixements i la multiplicació dels seus raonaments. Per això és tan important enaltir i potenciar la curiositat, i especialment la dels nens. Ells van avançant en la seva il·luminada foscor, enfocant amb la seva diminuta llanterna allò que els provoca. Són els primers interessos del seu cervell, del seu ser.

Per això, quan els grans apaguen o recondueixen les seves llanternes, estan apagant o desviant la seva llum genuïna, la qual el seu cervell reclama. Ells tenen fam i els majors els limiten fins a la saliva.

En la curiositat infantil moltes vegades està germinant la llavor d'un gran arbre. Una vegada adults, el pitjor de l'anorèxia cerebral és que, a diferència de la física, a simple vista és invisible