Vivim avançant pel temps, aquesta línia contínua de la qual ignorem el seu origen i, com infinita que és, no podem imaginar el seu final. El motor és el nostre cervell, la carrosseria és la nostra salut, el comptador de quilòmetres és la nostra edat. La ruta, uns la hi organitzen com volen; uns altres, com poden o els deixen.
Alguns decideixen fer el seu camí amb un lent utilitari de mínim consum. S'allunyen de les autopistes perquè ni tenen presses ni estan disposats a pagar peatges. Prefereixen els camins que s'emboliquen de paisatges on l'ocell derrota el deixant del jet i el silenci ofega el decibel.
Uns altres desitgen més rapidesa, es pugen a una moto, conviden a algú i acaben fent l'amor i amb un sidecar carregat de fills.
Passem moltes hores pujats a l'autocar d'una empresa, viatjant amb un munt de desconeguts entre els quals algun, amb sort, acaba sent autèntic amic.
Pugem a una interminable caravana d'autobusos cridada país i massa vegades ens trobem enmig d'un immens embussament organitzat pels seus conductors polítics.
En el viatge del viure, no tots els quals van, arriben. Uns agafen camins equivocats, estudis sense arrencada, amors sense destinació. Són els temps perduts que mai tornaran.
Saber cap a on es va, i quan ens equivoquem corregir a temps, és l'única forma d'arribar. Per això sempre cal estar atents al camí: perquè sempre estem anant.
Comentarios
Publicar un comentario