Les llàgrimes són la pluja de l'ànima. De sobte, un dia el sòl tremola, la mirada es torna boira, el desig es comprimeix. El que era segur es transforma en incògnita. Ens van trencar el mapa. I ens envaeix la necessitat d'ajuda: consells en els quals reposar el cervell, sentiments entre els quals entreveure noves esperances, la tebiesa d'afectes vells amb els quals escalfar la nova solitud.
En els duels de l'ànima, la consciència amb la qual brollen les llàgrimes és fonamental: les desesperades i vençudes són pluja ferida i perduda, que primer ànega i després cega. És mullar terra que se'ns va tornar pedra, gaudeix estèril tractant d'humitejar arrels de carbó.
A la inversa -tot el viu sempre té dues cares- les llàgrimes serenament indignades són energia sol·lucionadora, obridora de nous terrenys, humidificadora de secans, llum d'atzars ajupits.
Com diu un algú molt profund i conviscut, el pitjor de la por és que et derrota abans de lluitar. El principi i la fi de la nostra existència vibra enmig de tota l'energia que cadascun genera per a seguir i ser per si mateix.
Conviure és compartir, és perllongar-se per a entrellaçar-se a un altre ésser amb el qual sumar-se i multiplicar-se.
Quantes vegades, penosament, cal trencar, les llàgrimes més sanes són aquelles que humitegen la nostra reconstrucció.
Només estem sols quan ens abandonem a nosaltres mateixos.
Comentarios
Publicar un comentario