Eleccions
catalanes el 21 de desembre, convocades de manera fulgurant pel Govern d’
Espanya, després de la votació al Senat de l’article 155 de la Constitució. Els
corresponsals estrangers posen uns ulls com unes taronges. Al matí assisteixen al naixement d’una
república en una sessió parlamentària amb aires de funeral, i a la tarda se’ls
comunica des de Madrid la convocatòria d’eleccions abans de Nadal. “No parleu
més del laberint polític italià i de les enrevessades sagues gregues; això
vostre és molt més complicat”, diu la periodista italiana Maria Angela Paone.
Convocatòria
ràpida, veloç i taxativa, que desmenteix els qui auguràvem una suspensió llarga
de l’autonomia catalana, més enllà dels sis mesos màxims anunciats pel Govern
espanyol. Pot semblar una decisió arriscada –hipotètica repetició dels
resultats electorals del setembre del 2015–, però potser és l’opció més
intel·ligent.
Mariano Rajoy
renuncia a la presa de Catalunya que li exigeixen els sectors més durs de la
dreta espanyola. Una suspensió llarga a tall d’escarment. Una intervenció
prolongada en el temps per entrar a sac a TV3 i al sistema educatiu. Una
suspensió llarga per deixar fora de joc els independentistes, mitjançant la
seva prohibició, com van fer a a Euskadi amb Herri. Una prohibició impossible
de plantejar avui al Parlament espanyol, ja que no hi ha majoria al Congrés
dels Diputats per a l’aprovació d’una legislació d’aquest abast, d’una
constitucionalitat molt dubtosa. (El Tribunal Constitucional té establert en la
seva doctrina que Espanya no és una democràcia militant, cosa que significa que
es poden defensar idees contràries a la Constitució, sempre que es respectin
les lleis.) Seria un autèntic escàndol.
Una suspensió de
més de sis mesos també era el somni de molts dirigents independentistes, per
poder motivar una àmplia i multiforme resistència civil davant l’ invasor.
Objectiu: acumular forces per a la consecució d’un resultat veritablement
plebiscitari en el moment en què es tornessin a col·locar les urnes, després de
mesos d’amargor i de protesta. “Es ficaran en un Vietnam”, deien al comitè
invisible que assessorava Carles Puigdemont.
Rajoy no ha volgut plantejar la batalla en el terreny que els seus adversaris esperaven. L’ Estat sap que el control a distància de la Generalitat és una tasca molt complexa. Han vist venir el Vietnam, i el volen evitar.
Les eleccions el
21 de desembre acontenten el PSOE i ofereixen marge de maniobra a l’asfixiat
PSC. Els socialistes poden afirmar que, gràcies a ells, la intervenció serà
“mínima” o molt delimitada en el temps. També estarà content Albert Rivera, que
exigia l’aplicació del 155 per a una convocatòria electoral immediata. Potser
el més perjudicat per aquesta decisió és el PP català. Xavier García Albiol
serà el candidat?
Missatge a
l’exterior, que no s’està creient la independència de Catalunya: la intervenció
serà curta. Missatge a l’interior: que la societat catalana decideixi com més
aviat millor quin rumb vol prendre. A la Moncloa tenen enquestes. Hi ha molt
cansament. Hi ha moltes ganes de sortir de l’estrès.
Un bon embolic
per als partits independentistes. Si van a la cita electoral, d’alguna manera
abjuren o relativitzen la república, que cap país estranger de moment no
reconeix. Si boicotegen el 21- D, poden quedar fora de joc. Ja trobaran alguna
solució imaginativa.
A mesura que
passen les hores, s’engrandeix l’ error Puigdemont. Aquestes eleccions les
podia haver convocat ell, amb la Generalitat vigent i amb un suport social molt
més ampli del que poden fer creure les deformadores xarxes socials. Es va
sentir molt ferit pel cop baix d’Esquerra Republicana i no va suportar que li
diguessin traïdor a Twitter. Sempre es penedirà de no haver convocat a les
urnes el dia 2 d’octubre, quan tenia el vent del món a favor.
Comentarios
Publicar un comentario