Nancy Spero (Cleveland, Ohio, 1926) ...

Nancy Spero (Cleveland, Ohio, 1926) és una de les pioneres de l'art feminista i una de les figures fonamentals en l'escena contestatària de la Nova York dels anys seixanta i setanta, en què també van participar artistes com Martha Rosler i Adrian Piper, a les quals el MACBA ha dedicat ja sengles exposicions retrospectives. Com a artista i activista, la seva carrera continua sent avui un exemple de compromís amb l'escena política, social i cultural en què vivim. Una prova d'això és la seva resposta als últims esdeveniments bèl·lics en què el seu país s'ha vist involucrat i que han ressituat el seu treball a primera línia de l'actualitat.

Nancy Spero. Dissidanses és la primera gran retrospectiva de l'obra de l'artista que es fa tant a Europa com als Estats Units. En aquesta mostra s'apleguen obres que van des dels seus inicis com a estudiant a l'Art Institute de Chicago, exposades per primera vegada, fins a la seva última instal·lació a la Biennal de Venècia de 2007. El títol de l'exposició, extret del text d'Hélène Cixous per al catàleg, anuncia una proposta de lectura en què es relacionen dos aspectes fonamentals de l'obra de l'artista: el seu caràcter crític i contestatari cap a la situació politicoartística que li ha tocat de viure al llarg de la seva carrera, i la importància del moviment i del cos com a vehicles d'articulació del seu discurs. Organitzada cronològicament, l'exposició presenta l'obra de Spero com un projecte unitari en què present i passat es confonen a la manera dels ritus i narracions antics que li serveixen d'inspiració.

El 1959, Nancy Spero i el seu marit, Leon Golub, tots dos pintors figuratius establerts a Chicago, es traslladen amb els seus fills a París, on viuran del 1959 al 1964, fugint de la preponderància de l'abstracció en el panorama artístic nord-americà. En aquesta ciutat, Spero entra en contacte amb cercles intel·lectuals més literaris que artístics, i aprofundeix en lectures que més endavant seran fonamentals per al seu treball, com és el cas dels textos d'Artaud. Durant aquests primers anys, l'artista fa una sèrie d'obres agrupades sota el títol Black Paintings (1959-1960). Es tracta d'obres figuratives, d'expressionisme líric, centrades en temes com la nit, la maternitat o els amants, en què deambulen personatges sobre fons foscos creats laboriosament mitjançant l'acumulació de capes de pintura. La sensació d'aïllament i reclusió que transmeten aquestes obres es correspon amb la situació personal i professional de l'artista.

Spero i Golub tornen a Nova York el 1964, al mateix temps que l'oposició a la guerra del Vietnam i el moviment dels drets civils guanya protagonisme al seu país. El seu compromís polític l'ajuda a sortir de l'aïllament i li confereix una veu pròpia, que a partir d'aleshores esdevindrà un motiu fonamental de recerca en el seu treball. Spero deixa de banda la pintura sobre tela, un mitjà que qualifica de masculí, i es decanta per l'ús del paper, que amb la seva fragilitat atorga una nova temporalitat, processualitat i expressivitat a la seva pintura, com passa a la sèrie War (1966-1970). En aquestes obres Spero es lliura a la còlera i repulsió davant la guerra, a través de manifestos en què introdueix una explícita imatgeria de gènere i un seguit de metàfores sobre l'obscenitat i la violència del poder. Les seves obres s'inunden de llengües i bombes fàl·liques, d'helicòpters i bolets atòmics defecants i de frases fetes de l'argot militar. Es tracta d'un conjunt obsessiu que crea una mena de jeroglífic o escriptura visual.

El 1969, Spero es distancia del debat politicomilitar d'aleshores per crear un conjunt d'obres basades en textos del poeta francès Antonin Artaud, les Artaud Paintings (1969-1970). Spero hi cita el poeta de manera compulsiva, per expressar i exorcitzar la ira i l'alienació que sentia com a artista. Aquests obres evolucionen cap al vast Codex Artaud (1971-1972), format per 34 rotllos de fulls enganxats l'un amb l'altre. Aquesta peça múltiple, de format obert, que recorda escriptures antigues, marca l'etapa de maduresa de la seva obra i s'ha convertit en un punt d'inflexió en l'art dels anys setanta. El llenguatge, a diferència del dels seus coetanis conceptuals, és obscè i està inscrit manualment, com un grafit, cosa que confereix al seu treball una corporalitat diferent, que l'allunya dels discursos oficials del moment.

La participació de Spero en el moviment feminista –col·labora, entre d'altres, amb el col·lectiu WAR (Women Artists in Revolution) i duu a terme protestes i accions per exigir la paritat de la representació entre homes i dones als museus– condueix l'artista a tractar qüestions com la tortura i el dolor de les dones, alhora que transmet la seva força i llibertat. Així sorgeix la seva nova obra èpica, Torture of Women (1976), en què combina imatges, cites i testimonis esfereïdors de les atrocitats comeses pels règims dictatorials sud-americans contra les dones, segons els informes d'Amnistia Internacional i altres fonts. La peça, un rotllo de catorze panells horitzontals de 38 metres de longitud, obliga l'espectador a recórrer l'espai d'una manera poc ortodoxa, fórmula que desenvoluparà en les obres posteriors.

The First Language (1981) és la seva gran obra següent de mida rotllo, i un punt d'inflexió en la seva carrera. Amb ella abandona la paraula escrita a favor del cos femení com a vehicle de llenguatge expressiu. En aquesta obra, Spero adopta un to deliberadament optimista per subratllar el poder de la imaginació i de l'esperança davant la tirania i la dominació. La peça consta de 22 panells horitzontals en què figures femenines procedents de diversos moments històrics s'alternen en un espai allargassat, combinant presència i buit sobre la pàgina en blanc. Els cossos –alguns fragmentats– se succeeixen nus, i es mouen, salten, cauen, s'estiren, s'encongeixen, es repeteixen, i d'aquesta manera creen un alfabet propi.

A finals dels anys vuitanta, Spero s'inclina progressivament cap a l'estampació de figures i fons, i expandeix el seu lèxic a l'arquitectura. Així elimina qualsevol obstacle existent entre l'obra i l'espai en què es mostra, i obliga l'espectador a participar-hi d'una manera molt més activa, canviant la seva mirada i posició. El 1998, Spero produeix Let the Priests Tremble…, una instal·lació a l'Ikon Gallery de Londres, una part central de la qual es reprodueix a l'exposició. S'hi veuen dones fortes i atlètiques que ballen al so d'un passatge de l'assaig d'Hélène Cixous del llibre El riure de la medusa. La relació de Nancy Spero amb l'escriptura femenina d'autores como Cixous i Kristeva és un tema recurrent en els assajos crítics sobre la seva obra. L'interès de l'artista es demostra també en afirmacions explícites: «No es pot avançar si no és cap a una nova direcció. Les feministes franceses parlen d'"écriture féminine" i jo ho intento amb la "peinture féminine".» El text de Cixous publicat en el catàleg de la mostra ofereix, com si es tractés d'un relat íntim, la profunda relació entre aquestes dues artistes.

Durant els anys vuitanta i noranta, Spero fa moltes exposicions i aconsegueix el reconeixement crític. A partir d'aquest moment, el seu treball es torna més exuberant i afirmatiu, i expressa –segons ella mateixa afirma–, una mena d'«utopia», de possibilitat de canvi. Això no obstant, no oblida temes i procediments que l'han interessat des del principi de la seva carrera, com el dolor, la destrucció o la violència, aspectes que es converteixen en dues cares de la mateixa moneda per al seu univers artístic i personal. Així, l'exposició reflecteix aquesta dualitat en dues sales contigües on, sense seguir cap ordre cronològic, es barregen obres que estableixen un diàleg entre el dol i l'alegria. Hi destaca, entre d'altres, la Ballad of Marie Sanders, una instal·lació que l'artista ha fet en molt diverses formes i en què, per primera vegada en molts anys, recupera el text d'un poema de Bertolt Brecht de 1934, sobre una gentil torturada per haver mantingut relacions sexuals amb un jueu. És una manera de recordar el sofriment que s'amaga darrere dels règims opressors.

A finals dels anys noranta, el color agafa més protagonisme en l'obra de Spero i la monumental Azur (2002) n'és un bon exemple. En aquesta obra, que manlleva el títol d'un poema de Mallarmé, l'artista utilitza el color deliberadament i busca maneres noves i sorprenents de compondre, esquitxant de criatures femenines l'espai i creant una seqüència onírica en què aquestes es mouen sense restriccions temporals sobre un fons definit per patrons geomètrics. Aquí Spero tracta el color amb la mateixa destresa amb què solia tractar el text a la dècada dels setanta: el repeteix, el combina, el superposa, n'abusa, el deixa en blanc... Prescindeix de la tradicional oposició entre figura i fons, entre abstracció i figuració.

Finalment, a Maypole: Take No Prisoners, (2007), una instal·lació produïda per a la Biennal de Venècia, l'artista reprèn un tema recurrent en la seva obra i, malauradament, en la política del seu país: la guerra. La peça és un Arbre de Maig proveït de 200 caps d'alumini tractats i pintats que, segons les seves pròpies paraules, ha canibalitzat de les seves pintures de guerra dels seixanta. Amb aquesta peça tanquem el cercle temporal de la seva trajectòria; tornem al principi i incidim en les fronteres cronològiques de la retrospectiva.

MACBA : del 4 de juliol al 24 de setembre de 2008